Viatge al SAHARA
Recull de l’estada al V Congrés de les Dones Saharauís al Campament 27 de Febrer que forma part dels campaments de refugiats saharauís a Tinduf (sud oest d’Argelia tocant a la frontera amb l’antic Sàhara espanyol)
El que no ha estat mai en un campament de refugiats pensa que la situació ha de ser molt dura i ja hi vas preparat però al veure el poblat construït en aquella immensitat de terra àrida, de sorra, amb alguna pedra de tant en tant en el teu cos es nota com et puja una indignació cap a la gola i cap als ulls. La vida però no s’atura i veus que els hostes que t’han rebut han reconstruït en aquest racó de món un tipus de vida senzill i fascinant. Depenent de l’ajut exterior totalment però, hi han posat una intel·ligència i un coratge enormes per resistir i viure-hi.
Posaré alguns exemples i començaré per explicar que hem anat a un congrés de Dones i hem pogut gaudir de traducció simultània als actes més importants (castellà, francès i anglès), allà on només hi havia un arbre i tot era sorra; ja en sortiran altres exemples més endavant.
La importància de les dones a la societat per a mi és ben clara però potser no ho és tant la consciència de l’especificitat del nostre paper en tots els àmbits del desenvolupament d’aquesta societat i la necessitat d’organització d’aquesta participació de les dones. En el cas d’una situació extrema com és la de les dones saharauís l’organització de la seva participació en la lluita per la supervivència diària dins d’una lluita per el retorn al seu país no sembla que sigui discutida per ningú. Primer perquè per força (els homes eren a la guerra), varen organitzar tota la seva intendència i això no els hi era del tot estrany perquè ja ho havien fet tradicionalment. Actualment per exemple la distribució dels aliments bàsics es fa en un espai públic, al carrer la varem veure nosaltres i allí varem veure a les dones del poble (ells en diuen daira) com feien el repartiment i discutien. Les dones saharauís varen ser un dels grups fundadors de la Associació de Dones Africanes el 1962, un any abans de que es creés la Associació d’Estats Africans, quant encara eren al seu territori.
Han passat 30 anys des de l’iniciï de l’ocupació del Sàhara espanyol i de la diàspora i les perspectives són incertes. Ens recorda la situació del poble palestí i la de tants altres pobles de la resta del món, aquí en el bell mig del desert!.
L’organització de les dones ha fet desenvolupar activitats que enforteixen a tota la població. Per exemple hi ha moltes joves que parlen llengües com l’espanyol, el francès, i també l’anglès aprofitant estades infantils a l’estranger o estudis allà mateix. Moltes professionals de la salut s’han format a Cuba per exemple. Al llarg dels anys han anat desenvolupant plans per enfortir a les dones ajudar-les en els parts per exemple i un dels primers va esser el de crear una escola de Dones que és justament on ara s’ha fet el Congrés. Aquesta escola disposa d’una sala d’actes de tipus amfiteatre en la que 500 persones es poden reunir còmodament.
Posteriorment s’han creat escoles de dones i cases de dones a diferents pobles. La creació de centres de formació per tot tipus de dones, joves, grans, que permeti la seva relació i fins i tot la higiene amb la construcció d’algun hamam és una activitat fonamental. I s’entén molt bé quant t’expliquen que a l’estiu han de resistir a 50º de temperatura a l’ombra. També aprenen a conduir cotxes i mecànica i no solsament les jovenetes. La mare de la casa que va acollir a unes de nosaltres va a aquesta escola i és una dona de més de 40 anys que va viure la sortida del seu país quant encara no tenia 20 anys.
La inauguració del Congrés va donar oportunitat de mostrar una activitat artística amb coreografia, música i cançons que apart de l’autenticitat dels intèrprets tenia una qualitat que va commoure a molt públic tant de l’estranger com de dins. (Al meu parer la qualitat artística de l’espectacle podria presentar-se dignament a qualsevol país). I és que al menys hi havia 300 inscrites estrangeres (amb algun home també), la cooperació de les associacions de diferents països (no tots d’occident) és fonamental per als saharauís i no diguem per les dones saharauís.
La cooperació és fonamental, i en aquests moments les dones saharauís esta col·laborant amb moltes organitzacions d’Europa i d’Espanya fonamentalment. Al nostre país des de fa uns anys i actualment hi ha una gran col·laboració amb institucions del país basc que han aportat diners per a la construcció d’alguna de les cases de les dones.
Un altre moment emotiu va esser el testimoni d’una dona del Sàhara ocupat que va ser amenaçada, detinguda, maltractada i violada diverses vegades al davant de la seva filla de 4 anys i que en l’actualitat es troba refugiada a l’exili. Se li demanava que fes d’espia del seu marit. La valentia d’aquesta dona és encara mes gran als nostres ulls tenint en compte la dificultat de les dones àrabs a parlar públicament de temes tant íntims.
Si que s’ha parlat de política al Congrés i com és natural hi ha impaciència per que la ONU arribi a una resolució que respecti el dret dels saharauís a la sobirania del seu país però no es veu amb gens d’optimisme que la proposta del Marroc de donar un estatut d’autonomia al antic Sàhara espanyol sigui acceptada per l’estat espanyol. Ells, els saharauís, no volen aquesta autonomia perquè entenen que el Marroc no té cap dret de sobirania sobre aquest territori. La República Àrab Democràtica Saharauí, (RADS) esta reconeguda en l’actualitat per 70 països, alguns d’ells importants com Argelia, Síria, Veneçuela, Cuba i Sud-àfrica. Justament al Congrés de les Dones hi varen anar representants institucionals de Sud-àfrica, Namíbia i Botswana, Cuba i representants argelines. De l’estat espanyol hi va participar una representació del Consejo para la Igualdad de l’ajuntament de Bilbao i també de l’Instituto Nacional de la Mujer.
La fascinació comença quan veiem a les dones que dintre i fora de casa mantenen la seva dignitat. Hi ha que veure com els agrada portar els colors de la roba ben combinats!. Es procura que el vestit que es pot veure per les mànigues o els pantalons no desentoni dels colors de la melfa (La roba que les cobreix e cap a peus i que recorda el vestit de les dones hindús). La traça a fer turbants que et resguarden totalment del vent i que gairebé no deixen ni veure els ulls!. Després segueix per la majestuositat i la cura amb la que preparen el te encara que els homes les imiten molt be. La calidesa de l’interior de les cases amb els coixins i les catifes que s’embruten amb una pols rosada que és la sorra.
Un cop a casa es veu que allí on arriba el llum han arribat molt be les antenes parabòliques i la canalla pot veure els dibuixos igual que la canalla de casa nostra. I clar això també vol dir que ha arribat Internet i que hi ha gent que estudia i troba aplicacions informàtiques i les dones hi treballen en aquestes escoles
Per a molts joves la seva formació els ha suposat llargues temporades fora de casa de 8 fins a 17 anys a Cuba, ara més sovint a Alger. Els que no s’han pogut formar i els que ho han fet tenen molts cops les mateixes possibilitats professionals. Això és una situació que els saharauís van tractant i de la que una visita com la nostra no pot donar mes informació.
Potser aviat tindrem més informació perquè el que si que farem és estar en contacte amb elles. Ens en aprofitarem d’aquestes tecnologies!
Marta C.
Recull de l’estada al V Congrés de les Dones Saharauís al Campament 27 de Febrer que forma part dels campaments de refugiats saharauís a Tinduf (sud oest d’Argelia tocant a la frontera amb l’antic Sàhara espanyol)
El que no ha estat mai en un campament de refugiats pensa que la situació ha de ser molt dura i ja hi vas preparat però al veure el poblat construït en aquella immensitat de terra àrida, de sorra, amb alguna pedra de tant en tant en el teu cos es nota com et puja una indignació cap a la gola i cap als ulls. La vida però no s’atura i veus que els hostes que t’han rebut han reconstruït en aquest racó de món un tipus de vida senzill i fascinant. Depenent de l’ajut exterior totalment però, hi han posat una intel·ligència i un coratge enormes per resistir i viure-hi.
Posaré alguns exemples i començaré per explicar que hem anat a un congrés de Dones i hem pogut gaudir de traducció simultània als actes més importants (castellà, francès i anglès), allà on només hi havia un arbre i tot era sorra; ja en sortiran altres exemples més endavant.
La importància de les dones a la societat per a mi és ben clara però potser no ho és tant la consciència de l’especificitat del nostre paper en tots els àmbits del desenvolupament d’aquesta societat i la necessitat d’organització d’aquesta participació de les dones. En el cas d’una situació extrema com és la de les dones saharauís l’organització de la seva participació en la lluita per la supervivència diària dins d’una lluita per el retorn al seu país no sembla que sigui discutida per ningú. Primer perquè per força (els homes eren a la guerra), varen organitzar tota la seva intendència i això no els hi era del tot estrany perquè ja ho havien fet tradicionalment. Actualment per exemple la distribució dels aliments bàsics es fa en un espai públic, al carrer la varem veure nosaltres i allí varem veure a les dones del poble (ells en diuen daira) com feien el repartiment i discutien. Les dones saharauís varen ser un dels grups fundadors de la Associació de Dones Africanes el 1962, un any abans de que es creés la Associació d’Estats Africans, quant encara eren al seu territori.
Han passat 30 anys des de l’iniciï de l’ocupació del Sàhara espanyol i de la diàspora i les perspectives són incertes. Ens recorda la situació del poble palestí i la de tants altres pobles de la resta del món, aquí en el bell mig del desert!.
L’organització de les dones ha fet desenvolupar activitats que enforteixen a tota la població. Per exemple hi ha moltes joves que parlen llengües com l’espanyol, el francès, i també l’anglès aprofitant estades infantils a l’estranger o estudis allà mateix. Moltes professionals de la salut s’han format a Cuba per exemple. Al llarg dels anys han anat desenvolupant plans per enfortir a les dones ajudar-les en els parts per exemple i un dels primers va esser el de crear una escola de Dones que és justament on ara s’ha fet el Congrés. Aquesta escola disposa d’una sala d’actes de tipus amfiteatre en la que 500 persones es poden reunir còmodament.
Posteriorment s’han creat escoles de dones i cases de dones a diferents pobles. La creació de centres de formació per tot tipus de dones, joves, grans, que permeti la seva relació i fins i tot la higiene amb la construcció d’algun hamam és una activitat fonamental. I s’entén molt bé quant t’expliquen que a l’estiu han de resistir a 50º de temperatura a l’ombra. També aprenen a conduir cotxes i mecànica i no solsament les jovenetes. La mare de la casa que va acollir a unes de nosaltres va a aquesta escola i és una dona de més de 40 anys que va viure la sortida del seu país quant encara no tenia 20 anys.
La inauguració del Congrés va donar oportunitat de mostrar una activitat artística amb coreografia, música i cançons que apart de l’autenticitat dels intèrprets tenia una qualitat que va commoure a molt públic tant de l’estranger com de dins. (Al meu parer la qualitat artística de l’espectacle podria presentar-se dignament a qualsevol país). I és que al menys hi havia 300 inscrites estrangeres (amb algun home també), la cooperació de les associacions de diferents països (no tots d’occident) és fonamental per als saharauís i no diguem per les dones saharauís.
La cooperació és fonamental, i en aquests moments les dones saharauís esta col·laborant amb moltes organitzacions d’Europa i d’Espanya fonamentalment. Al nostre país des de fa uns anys i actualment hi ha una gran col·laboració amb institucions del país basc que han aportat diners per a la construcció d’alguna de les cases de les dones.
Un altre moment emotiu va esser el testimoni d’una dona del Sàhara ocupat que va ser amenaçada, detinguda, maltractada i violada diverses vegades al davant de la seva filla de 4 anys i que en l’actualitat es troba refugiada a l’exili. Se li demanava que fes d’espia del seu marit. La valentia d’aquesta dona és encara mes gran als nostres ulls tenint en compte la dificultat de les dones àrabs a parlar públicament de temes tant íntims.
Si que s’ha parlat de política al Congrés i com és natural hi ha impaciència per que la ONU arribi a una resolució que respecti el dret dels saharauís a la sobirania del seu país però no es veu amb gens d’optimisme que la proposta del Marroc de donar un estatut d’autonomia al antic Sàhara espanyol sigui acceptada per l’estat espanyol. Ells, els saharauís, no volen aquesta autonomia perquè entenen que el Marroc no té cap dret de sobirania sobre aquest territori. La República Àrab Democràtica Saharauí, (RADS) esta reconeguda en l’actualitat per 70 països, alguns d’ells importants com Argelia, Síria, Veneçuela, Cuba i Sud-àfrica. Justament al Congrés de les Dones hi varen anar representants institucionals de Sud-àfrica, Namíbia i Botswana, Cuba i representants argelines. De l’estat espanyol hi va participar una representació del Consejo para la Igualdad de l’ajuntament de Bilbao i també de l’Instituto Nacional de la Mujer.
La fascinació comença quan veiem a les dones que dintre i fora de casa mantenen la seva dignitat. Hi ha que veure com els agrada portar els colors de la roba ben combinats!. Es procura que el vestit que es pot veure per les mànigues o els pantalons no desentoni dels colors de la melfa (La roba que les cobreix e cap a peus i que recorda el vestit de les dones hindús). La traça a fer turbants que et resguarden totalment del vent i que gairebé no deixen ni veure els ulls!. Després segueix per la majestuositat i la cura amb la que preparen el te encara que els homes les imiten molt be. La calidesa de l’interior de les cases amb els coixins i les catifes que s’embruten amb una pols rosada que és la sorra.
Un cop a casa es veu que allí on arriba el llum han arribat molt be les antenes parabòliques i la canalla pot veure els dibuixos igual que la canalla de casa nostra. I clar això també vol dir que ha arribat Internet i que hi ha gent que estudia i troba aplicacions informàtiques i les dones hi treballen en aquestes escoles
Per a molts joves la seva formació els ha suposat llargues temporades fora de casa de 8 fins a 17 anys a Cuba, ara més sovint a Alger. Els que no s’han pogut formar i els que ho han fet tenen molts cops les mateixes possibilitats professionals. Això és una situació que els saharauís van tractant i de la que una visita com la nostra no pot donar mes informació.
Potser aviat tindrem més informació perquè el que si que farem és estar en contacte amb elles. Ens en aprofitarem d’aquestes tecnologies!
Marta C.
1 comentario:
A través de un grupo de mujeres del pais vasco se ha financiado la creación de una pizzeria en el sahara , creando empleo para las mujeres de ese pais. Me gustaria que me digais como se ha canalizado ese donativo,pues me gustaría ayudar con identico fin a estas mujeres.gracias por vuestra información.
Publicar un comentario